Els educadors i els treballadors socials som professionals que treballem amb les persones, al costat de les persones i al servei de les persones.

A les meves classes a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull, sovint insisteixo en que per atendre d’una forma adequada en la vessant psicològica i social, és fonamental establir un vincle estret i sincer amb la persona atesa: no hi ha bona atenció professional sense vinculació.

En el treball psicosocial, el que diferencia una bona d’una mala praxis moltes vegades no és tant les tècniques emprades o les avaluacions realitzades (que també), sinó la capacitat que tinguem com a professionals de mobilitzar els recursos de l’altre a través d’una relació de confiança i acceptació. I molt especialment, si aquest altre presenta una història prèvia continuada de carències en aquest sentit que la fan especialment vulnerable (processos d’adopció, migracions, adolescències massa soles, etc.). Uns lligams forts establerts a partir d’una relació de confiança no significa dependència, tot al contrari, és l’inici del camí cap a l’autonomia; no hem d’oblidar que tenir algú que s’ocupa especialment de tu és clau per incorporar-se a la societat.

atenció psicosocial des del vincle

Des del model psicodinàmic s’insisteix en que com més forts siguin els vincles familiars i més adequadament haguem estats atesos en les nostres necessitats psicològiques i socials a l’inici de la nostra vida, més fàcilment esdevindrem adolescents, joves i finalment adults sans i autònoms. Si aquesta afirmació la traslladem a l’àmbit socioeducatiu, podem dir que un vincle sòlid entre professional i persona atesa facilita que els processos de canvi arribin a bon port.

vincle sòlid entre professional i persona atesa. Atenció psicosocial

Seguint en aquesta línia psicodinàmica, Salzberger-Wittenberg (1997) aborda els conflictes psíquics que apareixen en la relació d’ajuda que s’estableix en l’atenció psicosocial, i planteja que el professional ha de ser capaç de comprendre, sostenir i contenir el dolor emocional dels altres. És a dir que sovint la persona atesa aboca els seus sentiments de por, culpa, enuig, ira, impotència, etc. sobre el professional amb l’esperança que aquest sigui prou fort com per contenir-los, comprendre’ls i retornar-los de forma adequada: Vincular-se passa també per això! Rogers (2011) des de la seva perspectiva humanística, proposa que si treballem en l’atenció psicosocial en comptes de preguntar-nos: “Com puc tractar, guarir o canviar aquesta persona?” ens fem el següent qüestionament: “Com puc crear una relació que aquesta persona pugui utilitzar pel seu propi desenvolupament? “. Dit d’una altra manera, demana que ens centrem en la persona atesa: donar-li atenció i suport per fer possible la seva autonomia, sent capaç de prendre les seves pròpies decisions.

Resumint i concloent diríem que no hi ha atenció psicosocial i possibilitat de canvi si no s’estableix una vinculació suficient, a partir de la qual puguin mobilitzar-se els recursos personals que ajudin a l’autonomia i l’autodeterminació.

Isabel Torras Genís

Isabel Torras Genís

Doctora en Psicologia. Experta en desenvolupament psicològic infantil i en l’atenció psicosocial dels processos de canvi. Professora en els estudis de grau i postgrau de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull). Membre del grup d’investigació GIAS de la URL.
Isabel Torras Genís

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here