reinserció facultat pere tarrésSi parlem de quina és la finalitat dels Centres Penitenciaris, gairebé de forma coral serem capaços de repetir com un mantra la paraula “Reinserció”. Aquest manament constitucional, aplaudit per la comunitat des de l’aprovació de la Llei Orgànica General Penitenciària, ha estat l’horitzó cap on s’han de guiar els vaixells del sistema penitenciari. Un horitzó, però, que s’albirà llunyà, i on la confiança que s’hi pugui arribar ja no és tant coral. La idea de la reinserció molts cops ha estat posada en dubte tant en tertúlies de cafè, amb arguments alimentats per la voràgine morbosa dels mitjans de comunicació, com en converses més acadèmiques, on la gestió del risc, tant present en els nostres dies, i la por a evidenciar que l’actual sistema social requereix de canvis estructurals, ens porta a identificar els delinqüents, o millor dit, persones que han comès un delicte, en els enemics de lo social. Així doncs, és curiós veure com una mateixa societat que aplaudeix la necessitat de crear estructures que treballin per la reinserció, no creu sempre que aquesta sigui possible.

Desistir del delicte depèn d’una amalgama diversa de situacions i experiències que porten aquells que han comès un delicte a no tornar-lo a repetir. Però entre aquestes, el càstig, entès com l’augment de la pena i la retribució, no en són mai la solució. El procés de desistiment, doncs, té tres moments que cal tenir en compte:

Ningú canvia si no vol. I amb aquesta premissa hem d’actuar. El “calbot” penal que reclamem a qui transgredeixen el límit, serveix per ben poc. Amb això no dic que no siguin necessaris els Centres Penitenciaris ni la privació de llibertat, però és ben clar que si no fem res més, la mera entrada a presó no té efectes desistors.

reinserció persones privades de llibertat bloc professorat facultat pere tarrésEls factors de protecció són la clau del canvi. Els professionals de l’educació ens hem centrat sempre en la preocupació pels factors de risc. Obsessionats per evitar que reapareguin, ens deixem de costat la potenciació dels factors protectors, aquells que ens permetran construir una nova identitat, apoderant a la persona a ser algú diferent del que ha estat fins ara. Qui sóc jo? Qui vull ser en un futur? La resposta a aquestes preguntes no passa pel sufix “ex-“ sinó en construir algú nou, algú diferent. I aquest procés recau en l’educació com a principal font d’alimentació. De l’ex-toxicòman al bon treballador o bon pare no només hi van uns grams d’heroïna o haixix de menys, sinó un sentiment que s’ha de construir.

De l’ex-toxicòman al bon treballador o bon pare no només hi van uns grams d’heroïna o haixix de menys, sinó un sentiment que s’ha de construir.

La mirada comunitària com a validador del canvi. Arribat al punt anterior, els vaixells de la rehabilitació penitenciària creuen haver arribat a destí. Llencen les àncores del tractament i descarreguen a port la mercaderia transformada. Però si les persones que han de rebre el treball fet no participen i no creuen en el poder real de transformació, poc s’hi pot fer. Empresaris, veïns, reporters, administracions,…. tots corren a tornar a posar l’etiqueta de l’ ”ex-“ a l’esquena i, com si visquéssim a Miracle Village, són assenyalats com els leprosos del segle XXI. Si aquells que han d’acollir, que han de fer un lloc al seu costat a les persones que tornen a començar, no es mouen de la seva zona, és complicat i difícil. La reinserció demana del suport i de la participació activa de tota la comunitat. Estem molt acostumats a veure com la societat delega en tercers, en aquest cas a l’administració penitenciària, la responsabilitat de fer bé la feina. Aquest fenomen d’outsourcing és el que ens duu a indignar-nos amb jutges i centre penitenciaris cada cop que algú reincideix. Un vaixell no el pot dur només el capità. A més dels mariners, necessita dels fusters que revisin la fusta, dels pintors que repintin coberta, dels treballadors del port, dels passatgers que hi pugin,…. de la mateixa manera la reinserció és responsabilitat de tota la comunitat.

El desistiment, i per tant la conseqüent reinserció que demana el manament constitucional, demana d’un treball en xarxa on la comunitat hi té un paper important i cabdal en tot el procés. Els darrers anys hem tingut la sort, en el si del Grup de Recerca GIAS, de comprovar que l’horitzó de la reinserció no és utopia sinó el nom d’un port. Les darreres recerques en l’àmbit penitenciari, ens han fet veure que és possible que una persona vulgui i pugui deixar de cometre delictes i reconduir la seva situació personal. I en tots els exemples hi ha dues peces claus que són l’encaix perfecte: les i els treballadors i educadors socials, i per altre la pròpia comunitat.

reinserció centres penitenciarisÉs hora d’obrir els centres penitenciaris, i fer-los més permeables a les entitats, associacions i universitats, així com altres serveis de l’administració. El treball que de forma excepcional i meravellosa desenvolupen els professionals, ha de ser compartit amb les entitats socials. El procés d’acompanyament al canvi no depèn de disciplines ni especialitats sinó de treball compartit. També és moment que els serveis socials i els recursos especialitzats entrin als centres. Comencem a treballar de forma conjunta els casos i donem continuïtat a la feina que s’ha començat dins el centre penitenciari. No es pot reinsertar una persona des de la privació de llibertat, i és per això que el treball en xarxa és cabdal.

El treball que de forma excepcional i meravellosa desenvolupen els professionals, ha de ser compartit amb les entitats socials.

Però, més que obrir portes, realitat cada cop més present en el sistema penitenciari català, obrim la nostra mirada. Pensem que l’espigó del port al que atracarà el vaixell de la reinserció és el que xafem amb els nostres peus, i oferim el suport i l’ajuda que necessita una persona per tornar a ser part de la societat. No es fàcil ser part quan te n’han fet fora. I aquí els professionals socials tenen un paper destacat, la sensibilització social és l’amarratge al que ens hem d’agafar per fer realitat el bon treball que es fa dins els centres penitenciaris. El suport és l’eliminació del prejudici i l’aposta per a que la segona oportunitat no sigui un ideal sinó un fet.

Jordi Enjuanes

Jordi Enjuanes

Professor associat al Màster de Models i Estratègies d'accions socials i educatives en Infància i Adolescència i al Màster de Prevenció de Riscs a la Comunitat de l'URL.
Educador Social en Centres Educatius de justicia juvenil i Centres Penitenciaris
Jordi Enjuanes

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here