centre penitenciari intervenció penitenciària bloc professoratL’aparició en premsa aquests dies d’una atroç noticia com la reincidència d’un delinqüent sexual ens duu, un cop més, als anys 70 i a inspeccionar de nou les tesis de Robert Martinson i el seu What Works? Molts han estat els interrogants sobre si el tractament penitenciari és eficaç, o si la intervenció educativa que es realitza als Centres Penitenciaris catalans permet assolir l’ideal constitucional de la rehabilitació. Hem pogut llegir defensors de tesis incapacitadores seguint el Dret Penal de l’Enemic, al costat de tesis més humanistes que defensen l’actual model penal. Molts cops, l’altaveu dels mitjans de comunicació davant fets singulars com aquest ens fa perdre de vista la globalitat de l’execució penal. No és pretensió la de justificar el delicte, en cap cas és justificable que algú es salti la norma i menys fent mal alguna altra persona, però si que pot ser interessant fer una repassada sobre la importància del tractament als Centres Penitenciaris i l’èmfasi de models que, a més d’incidir en la etiologia delictiva, permetin la construcció de ciutadans participatius, crítics i compromesos amb la comunitat. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que el tractament penitenciari funciona, però aquest ha de tenir una sèrie de condicionants que s’han de donar per a que sigui possible. El Grup de Recerca GIAS ja fa més de sis anys que treballa en la definició de models penals inclusors. Aquests anys de recerca han permès definir un model d’intervenció penitenciària, la Pedagogia Social Comunitària, que millora la qualitat de vida de les persones privades de llibertat, alhora que permet majors quotes de cohesió social a través de la reducció del risc de reincidència, així com la creació d’espais comunitaris oberts als processos d’inclusió.

És ben clar i conegut que la privació de llibertat, per ella mateixa, no és eficaç en el procés de canvi. Castigar, tancar o aïllar no soluciona el problema que ha dut a la persona a cometre un delicte. El desistiment delictiu passa per la voluntat de canvi de la persona, però aquest ha de ser motivat pels professionals i col·laboradors dels Centres Penitenciaris. I en aquest punt les educadores i els educadors socials tenim molt a dir. Els Centres Penitenciaris, concebuts tradicionalment com a espais d’expiació dels mals, han de convertir-se en espais educatius, en espais de canvi i d’intervenció penitenciària. El canvi ha de ser provocat, però no forçat, per a que es pugui assegurar la reinserció social

El Departament de Justícia ha entès la importància de la intervenció penitenciària tant individual com en l’ambient, i proposa una intervenció multimodal que permet assolir quotes de reincidència que criden a l’optimisme. Els programes de tractament, basats en la millora de les competències relacionades amb la etiologia delictiva, presenten dades de reincidència molt baixes: un 8% en violència de gènere o un  5% en agressors sexuals. El global de Catalunya presenta una reincidència interessant: tant sols un 30% dels interns retornen als Centres Penitenciaris per un nou delicte. Programes com Cercles de Suport i Acompanyament, que asseguren l’acompanyament a interns en alt risc de reincidència sexual en el seu retorn a la comunitat, amb una reducció del 83% dels delictes en interns d’aquest perfil, o els Models de Participació i Convivència del Centre Penitenciari Lledoners amb una reducció de més del 10% de reincidència en comparació amb el model penal català, són exemples exitosos del nostre sistema penal.

Però aquest èxit duu associat una manera de treballar, una concepció de la intervenció penitenciària que permet millorar el procés de reinserció social de les persones en llibertat. És ben cert que encara hi ha reincidents, i no és menys cert que el treball no està del tot acabat, però la prevenció del delicte no ha de ser exclusiva del Dret Penal, sinó que en som responsables tota la comunitat.

Identificar pràctiques de risc i possibilitar un millor vincle de la persona amb la comunitat són estratègies fonamentals. I en aquesta línia treballen els models penals exitosos:

–     Superació de models carcelaris dicotòmics (seguretat interior vs tractament) per models d’intervenció interdisciplinaris absoluts. La institució penitenciària és un espai de canvi  en el que en són responsables tots els seus agents.

–     Participació activa de l’intern. Es supera la idea de persona com a subjecte passiu i receptor del tractament, propi dels models clínics, i se’l posa en el centre del tractament. L’intern ha de mostrar la seva voluntat en el desistiment i participar activament en la definició del seu itinerari de reinserció.

–     Millora de la implicació de la comunitat. La intervenció penitenciària i amb la comunitat aporta majors quotes d’èxit. Els agents socials, les universitats i les administracions han d’estar presents tant dins els Centres Penitenciaris participant del disseny, acció i avaluació de la intervenció, com fora dels centres possibilitant una societat preparada per les segones oportunitats.

–     Foment dels espais de participació entre tots els agents implicats: professionals, interns i col·laboradors (taula de participació social, altres administracions, empreses,….), on es debati i es consensuï la norma i els valors imperants en una societat justa.

–     Assegurar espais de transició adequats generant vincles amb la comunitat i apoderar a la persona a fer front a les seves pròpies dificultats amb el suport de la comunitat.

El tractament penitenciari funciona, i fets estremidors com els que s’han donat no ens han de fer perdre de vista el bon treball que es realitza des dels Centres Penitenciaris. Però també ens ha d’ajudar a avaluar què no s’ha fet bé en aquest cas, així com en d’altres, i voler ser cada dia millors en la tasca que tenim encomanada.

La institució penitenciària és i ha de ser un espai educatiu i de canvi de la persona, a través de la motivació i els procés d’acompanyament. Som les educadores i educadors socials els que tenim una responsabilitat alta en adaptar aquesta institució a noves maneres de fer més humanistes i més inclusives. Les institucions són el que volem que siguin i hem de voler institucions justes que ajudin a millorar la cohesió social de la comunitat.

Jordi Enjuanes

Jordi Enjuanes

Professor associat al Màster de Models i Estratègies d'accions socials i educatives en Infància i Adolescència i al Màster de Prevenció de Riscs a la Comunitat de l'URL.
Educador Social en Centres Educatius de justicia juvenil i Centres Penitenciaris
Jordi Enjuanes

1 COMMENT

  1. Molt bon article.
    Expliques molt be el treball que fem cada dia, i les dificultats existents. Molt encertats els punts clau.
    Aquest és el camí, tot i que moltes vegades ens trobem amb pedres a la mateixa institució, que tenen la visió d’un model penitenciari regimental i de l’acció punitiva, tan sols. Però seguim endavant perquè, com be dius, aquest model funciona.

    Gràcies Jordi

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here